Aplega l'estiu, tot és una festa,
els nois s'acomiaden del mestre pesat,
les classes s'adormen, han fugit els llibres,
el poble es queda més ple, més estrany.
Abans eren vells, dones enfeinades
qui omplia carrers i places de sol,
ara resten muts, guanya la xicalla,
es canvia per palla, el seny dels senyors.
Arriba la nit, el carrer revifa,
s'omple de crits, dèries de minyons,
les velles cadires surten de la casa,
es parla d'històries, de lluites, de tot.
Avança la nit, toca la campana:
dotze campanades de pau i de son,
ja crida la mare, després ho fa el pare,
el llit ens espera i somiem i tot.
SENTIMENTS -Paquita Cervera-
dimarts, 8 de juny del 2010
divendres, 14 de maig del 2010
Aquest article fou publicat a les "LES VEUS DEL CASAL" Del Casal de la Gent Gran de can Rafart, a la revista nº 19. Com la famosa crisi encara ens està martiritzant i ara resulta que els jubilats haurem d’arranjar "l'España" he cregut que era molt actual.
Diuen que l’actua’l crisi econòmica podria convertir-se en la més devastadora des de la gran depressió de 1929. Aquesta crisi és conseqüència d’un conjunt de problemes en l’economia real que no han estat mai resolts. L’ONU ja va advertir dels riscos “clars i presents” d’un estancament econòmic mundial, provocat, sobretot, per la crisi dels famosos crèdits i la debilitat del dòlar.
El desastre humà que representa per a centenars de milers de famílies i les seves comunitats una crisi capitalista com aquesta, és incalculable. Llegint els diaris m’he assabentat que les empreses en les borses de Londres i de Wall Street varen tenir unes pèrdues de més de un bilió i mig de dòlars. No tinc ni la més remota idea de com funciona la borsa i menys què representa la mencionada quantitat de dòlars. Tot plegat és de vertigen.
Crec que aquesta crisi no és solament una crisis bancària, hi ha quelcom més: crisis econòmica, que de fet ha començat en el sector bancari però les seves causes son molt més profundes. Sabem que l’economia dels Estats Units viu a crèdit des de fa molts anys (igual que a Europa). Les empreses s’han endeutat per sobre de les seves possibilitats (les famílies també son una empresa) Els estats s’han endeutat també (aquests per fer la guerra) i el pitjor és que han impulsat al ciutadà a endeutar-se. Amb aquesta política es desprèn que volien mantenir un creixement econòmic, fictici? Que ens ha portat a tots a aquesta greu situació.
Ara ja la tenim aquí “LA CRISIS” i el ciutadà de peu es pregunta; què passarà? Què podem fer? Vegem que ens diu el catedràtic d’Estructura Econòmica de la Ramon Llull, Santiago Niño Becerra en una entrevista que va sortir publicada a “La Vanguardia” : “Durant el període 2010-2012 el nivell de la caiguda serà brutal, terrible. Hi haurà economies que patiran molt, per exemple: l’espanyola, l’alemanya, la d’estats units o la xina. Hi haurà un període d’estancament fins el 2015 i, a partir d’aquí, començarà un període de recuperació molt lent, fins el 2018-2020. Estem parlant d’una duració de 10 anys, similar a la "Gran Depressió" nord-americana de la dècada de 1930. Auguro que la recessió durarà uns deu anys, jo sempre recomano que si algú té deutes, que no s’endeuti més. Qui no en tingui, que per favor, no s’endeuti, i si una persona té deutes i diner estalviat, que el dediqui a reduir deutes. Una altre cosa és que, abans de comprar res, la gent es pregunti si realment ho necessita. Que calculin molt bé quins son els seus ingressos i els adaptin a les seves despeses. El que no sigui necessari, no és important”.
Fem-li cas, pot ser que si tots hi posem el nostre granet de sorra amb el temps puguem tornar a gaudir d’un benestar raonable.
Paquita Cervera
dilluns, 12 d’abril del 2010
LLEGENDA DE SANT JORDI
LLEGENDA DE SANT JORDI
Ben resguardat, dintre l’armadura
amb el cavall a galop, i ben ardit
el cavaller Jordi emprèn l’aventura
contra la gran bèstia, la més temuda
que a tots els catalans ha atemorit.
El drac, amb roncs de fera acorralada
es mira al cavaller amb foc als ulls,
però el valent Jordi no s’espanta
i amb la llança a punt i ben esmolada
diu a la fera, serè i amb orgull:
-Deixa lliure aquesta donzella
que tant temps has esclavitzat,
és la princesa més noble i bella,
no n’hi ha pas d’altre de més bella
en tot el nostre bonic Comtat.
El dragó inicia una forta embranzida
contra el cavaller serè i valent,
i aquest, amb una ànsia ben ardida,
la llança clava, ben dirigida,
a un ull del drac insolent.
Un bramul de dolor a tots terra,
que fa tremolar de por a la princesa;
són ull sagnant rega nostra terra
i el cavaller, sens fer un pas enrere,
enfonsa a l’altre ull la llança, amb bravesa.
La fera no sap el que li passa
i mentre es rebolca ferida de mort,
Jordi, avançant,apunta bé la llança
que, dintre el cos de la fera clavant-se,
li travessa amb energia tot el cor.
Apropant-se a la princesa desmaiada
el cavaller trenca llurs cadenes a bocins;
acaronant-li els cabells va revifant-la
i obrint els ulls ella retorna l’esperança
mentre son cor batega pit endins.
Sant Jordi li fa ofrena d’una rosa,
ella la besa amb el cor emocionat,
que ben a prop del cor se la posa
tot dient-li agraïda i amorosa:
-Vós m’heu retornat la llibertat.
El cavaller desapareix de pressa,
allà plorant el veu marxar
un crit se sent de victòria, ella resa,
la nova arreu s’estén de pressa
amb un clam de fe, com un esclat
Cada any, en aquesta gran diada
als jardins ja les roses han florit
i Catalunya ofrena i engalana
de roses, la bella i formosa imatge
del sant que a tots va beneint.
I cada català compra unes roses
que ofrena amb amor a l’estimada
i agafats de les mans ben apretades
escullen pel sant les menys descloses
amb l’encant i el record d’altre anyades.
La primavera tot ho vesteix de festa
cada estimada llueix la seva rosa
en recordança d’aquella noble gesta
i en llibertat i amor es manifesta
com la tradició més meravellosa.
Mentre la fe, l’amor i l’esperança
regni en el cor de tots els catalans
i sentim dintre nostre la frisança
el nostre poble, buit de tot odi i venjança
avançarà si tots ens sentim germans.
Sant Jordi, com a patró de Catalunya
anirà marcant el pas del bon camí
matant el drac de nostres penúries
tant al plà a la muntanya, o la boscúria
on el goig de la pau tot ho farà florir.
I al sentir-nos germans
agafats de les mans
farem eterna la sardana,
un poble que avança així
no podrà ja mai morir
i així ho farà nostra nissaga.
Jordi Galbany i Planas
Ben resguardat, dintre l’armadura
amb el cavall a galop, i ben ardit
el cavaller Jordi emprèn l’aventura
contra la gran bèstia, la més temuda
que a tots els catalans ha atemorit.
El drac, amb roncs de fera acorralada
es mira al cavaller amb foc als ulls,
però el valent Jordi no s’espanta
i amb la llança a punt i ben esmolada
diu a la fera, serè i amb orgull:
-Deixa lliure aquesta donzella
que tant temps has esclavitzat,
és la princesa més noble i bella,
no n’hi ha pas d’altre de més bella
en tot el nostre bonic Comtat.
El dragó inicia una forta embranzida
contra el cavaller serè i valent,
i aquest, amb una ànsia ben ardida,
la llança clava, ben dirigida,
a un ull del drac insolent.
Un bramul de dolor a tots terra,
que fa tremolar de por a la princesa;
són ull sagnant rega nostra terra
i el cavaller, sens fer un pas enrere,
enfonsa a l’altre ull la llança, amb bravesa.
La fera no sap el que li passa
i mentre es rebolca ferida de mort,
Jordi, avançant,apunta bé la llança
que, dintre el cos de la fera clavant-se,
li travessa amb energia tot el cor.
Apropant-se a la princesa desmaiada
el cavaller trenca llurs cadenes a bocins;
acaronant-li els cabells va revifant-la
i obrint els ulls ella retorna l’esperança
mentre son cor batega pit endins.
Sant Jordi li fa ofrena d’una rosa,
ella la besa amb el cor emocionat,
que ben a prop del cor se la posa
tot dient-li agraïda i amorosa:
-Vós m’heu retornat la llibertat.
El cavaller desapareix de pressa,
allà plorant el veu marxar
un crit se sent de victòria, ella resa,
la nova arreu s’estén de pressa
amb un clam de fe, com un esclat
Cada any, en aquesta gran diada
als jardins ja les roses han florit
i Catalunya ofrena i engalana
de roses, la bella i formosa imatge
del sant que a tots va beneint.
I cada català compra unes roses
que ofrena amb amor a l’estimada
i agafats de les mans ben apretades
escullen pel sant les menys descloses
amb l’encant i el record d’altre anyades.
La primavera tot ho vesteix de festa
cada estimada llueix la seva rosa
en recordança d’aquella noble gesta
i en llibertat i amor es manifesta
com la tradició més meravellosa.
Mentre la fe, l’amor i l’esperança
regni en el cor de tots els catalans
i sentim dintre nostre la frisança
el nostre poble, buit de tot odi i venjança
avançarà si tots ens sentim germans.
Sant Jordi, com a patró de Catalunya
anirà marcant el pas del bon camí
matant el drac de nostres penúries
tant al plà a la muntanya, o la boscúria
on el goig de la pau tot ho farà florir.
I al sentir-nos germans
agafats de les mans
farem eterna la sardana,
un poble que avança així
no podrà ja mai morir
i així ho farà nostra nissaga.
Jordi Galbany i Planas
diumenge, 4 d’abril del 2010
PRIMAVERA
Març
Inquietud de març,
hores ventejades,
dolç perfum esparç
de flors mig badades.
Alenant moment
de calma radiosa,
qui pel món s’estén
quant el vent reposa.
Els arbres ja es veuen
carregats de flors;
les vinyes ja treuen
un xic de verdor.
Menta rebrotada,
violer exquisit,
darrera alenada
d’aire enfredorit.
Incerta, poruga
rialla d’amor:
temps qui mou, quan juga,
polsegueres d’or.
I en l’esgarrifança
que a tot va prenent,
març, marçot avança
al galop del vent.
(Trinitat Catasús)
Març
Inquietud de març,
hores ventejades,
dolç perfum esparç
de flors mig badades.
Alenant moment
de calma radiosa,
qui pel món s’estén
quant el vent reposa.
Els arbres ja es veuen
carregats de flors;
les vinyes ja treuen
un xic de verdor.
Menta rebrotada,
violer exquisit,
darrera alenada
d’aire enfredorit.
Incerta, poruga
rialla d’amor:
temps qui mou, quan juga,
polsegueres d’or.
I en l’esgarrifança
que a tot va prenent,
març, marçot avança
al galop del vent.
(Trinitat Catasús)
diumenge, 28 de març del 2010
Les barres de sang [fragment]
Carles mira ses ferides,
ses armes mira el Pelós,
tot mirant les seves armes
sospirava de tristor.
-No sospireu lo bon Comte,
mon metge arriba tantost.
-De les nafres no me’n sento,
sols me sento de l’honor,
puix en lo camp de batalla
per mon escut no hi ha flors.
-Si el teu escut n’està sense,
ton pit n’està vermellós.-
Posa els dits en la ferida,
los passa per l’escut d’or.
Si el comte Jofre plorava,
encara plora més fort,
mes ses llàgrimes de pena
ja són llàgrimes de goig.
-Grans mercès, lo rei de França,
grans mercès, l’emperador.
Si no puc tornar a veure-us,
Catalunya i Aragó,
est testament vos envio
escrit amb sang de mon cor;
graveu-lo en totes mes torres,
brodeu-lo en tots mos penons,
i porteu les quatre barres
a les quatre parts del món.-
Oh, soca de nostres comtes,
Déu no et vol arrencar, no;
de les barres catalanes
tu en seràs lo portador.
Mn. Jacint Verdaguer
ses armes mira el Pelós,
tot mirant les seves armes
sospirava de tristor.
-No sospireu lo bon Comte,
mon metge arriba tantost.
-De les nafres no me’n sento,
sols me sento de l’honor,
puix en lo camp de batalla
per mon escut no hi ha flors.
-Si el teu escut n’està sense,
ton pit n’està vermellós.-
Posa els dits en la ferida,
los passa per l’escut d’or.
Si el comte Jofre plorava,
encara plora més fort,
mes ses llàgrimes de pena
ja són llàgrimes de goig.
-Grans mercès, lo rei de França,
grans mercès, l’emperador.
Si no puc tornar a veure-us,
Catalunya i Aragó,
est testament vos envio
escrit amb sang de mon cor;
graveu-lo en totes mes torres,
brodeu-lo en tots mos penons,
i porteu les quatre barres
a les quatre parts del món.-
Oh, soca de nostres comtes,
Déu no et vol arrencar, no;
de les barres catalanes
tu en seràs lo portador.
Mn. Jacint Verdaguer
dijous, 25 de març del 2010
LA FELICIDAD!!!
Si todo en la vida es relativo,
Relativa también es la idea
Que cada uno tiene de la Felicidad.
Relativa también es la idea
Que cada uno tiene de la Felicidad.
Para algunos, felicidad es dinero en la cartera,
Cerveza en la heladera, ropa nueva en el armario.
Para otros, la felicidad representa un Suceso,
Una carrera brillante, o simples hechos considerados importantes (aunque en la realidad carezcan de relevancia).
Para otros tantos, ser feliz es conocer el mundo,
Tener un conocimiento profundo de las cosas del Cielo y de la tierra.
Más para mi ser feliz, es diferente.
Ser feliz es ser persona, es tener vida,
Que como decía un poeta: “Es hermosa, es hermosa, es hermosa…”
Felicidad es la familia reunida,
Es vivir sin llegada, sin partida.
Es soñar, es llorar, es sonreír…
Felicidad es vivir cercado de amor,
Es sembrar amistad, es el calor del abrazo de aquel amigo,
Que a pesar de la distancia le escuchas decir: “Aló”
Ser feliz es despertar a las cinco de la mañana,
Después de haberte acostado a las tres de la madrugada,
Solo para dar una vuelta a la cama de tu hijo,
Nada más que para verlo dormir.
Ser feliz es tener un calido hogar,
Es la sencillez de una mesa.
Es un te caliente al desayuno.
Es la dulce melodía de un CD, para inspirar al corazón.
Ser feliz es disfrutar del sol radiante,
Del frío congelante,
De la lluvia o del temporal,
Ser feliz es brindar afecto a los demás (a todos los que se cruzan en tu camino).
Ser feliz es hacer de la vida, una gran aventura,
Una mayor locura, un enorme placer.
Pero ante todo, la verdadera Felicidad consiste en proceder bien,
En todos tus actos.
Es no tener nada de que arrepentirte. Es no dañar.
Exactamente, la Felicidad es: ESTAR EN PAZ CONTIGO!
Cerveza en la heladera, ropa nueva en el armario.
Para otros, la felicidad representa un Suceso,
Una carrera brillante, o simples hechos considerados importantes (aunque en la realidad carezcan de relevancia).
Para otros tantos, ser feliz es conocer el mundo,
Tener un conocimiento profundo de las cosas del Cielo y de la tierra.
Más para mi ser feliz, es diferente.
Ser feliz es ser persona, es tener vida,
Que como decía un poeta: “Es hermosa, es hermosa, es hermosa…”
Felicidad es la familia reunida,
Es vivir sin llegada, sin partida.
Es soñar, es llorar, es sonreír…
Felicidad es vivir cercado de amor,
Es sembrar amistad, es el calor del abrazo de aquel amigo,
Que a pesar de la distancia le escuchas decir: “Aló”
Ser feliz es despertar a las cinco de la mañana,
Después de haberte acostado a las tres de la madrugada,
Solo para dar una vuelta a la cama de tu hijo,
Nada más que para verlo dormir.
Ser feliz es tener un calido hogar,
Es la sencillez de una mesa.
Es un te caliente al desayuno.
Es la dulce melodía de un CD, para inspirar al corazón.
Ser feliz es disfrutar del sol radiante,
Del frío congelante,
De la lluvia o del temporal,
Ser feliz es brindar afecto a los demás (a todos los que se cruzan en tu camino).
Ser feliz es hacer de la vida, una gran aventura,
Una mayor locura, un enorme placer.
Pero ante todo, la verdadera Felicidad consiste en proceder bien,
En todos tus actos.
Es no tener nada de que arrepentirte. Es no dañar.
Exactamente, la Felicidad es: ESTAR EN PAZ CONTIGO!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)